Segurament i aprofitant l’avinentesa el nostre músic va voler fer una demostració de talent i va compondre una missa d’unes proporcions i d’un contingut musical tan extensos que deixessin ben clar que estava més que preparat per al càrrec que ocupava.

La missa neix amb vocació de ser gran obra -pertany al gènere Missa-Cantata, que divideix les seccions del text litúrgic en parts més petites que es confien a diferents repartiments de solistes i cor-. Des del començament, l’autor vol demostrar la seva capacitat mitjançant la composició d’una impressionant fuga ja en el Christe eleison, a la qual seguirà una altra de
proporcions més reduïdes en el Domine Deus. El fet que aquest fenomen no es torni a produir en la resta de la partitura -ni tan sols en llocs on és tan comú trobar-hi una fuga com el Cum Sancto Spiritu - ens fa pensar en aquesta intenció manifesta de carregar les tintes des del començament de l’obra.

Cal fer esment dels dos números confiats a la soprano sola, d’un gran lirisme i que esdevenen unes petites joies dintre de la composició, el caràcter de la qual és més aviat extravertit.

Curiosament, l’empenta inicial no té correspondència en el final de l’obra on, sorprenentment, l’Agnus Dei reprèn la música del Sanctus, fenomen absolutament inèdit. Potser, finalment, la pressa per tenir l’obra a punt per a la data assenyalada -havia de ser, per força, una ocasió ben solemne donada la seva magnitud- va provocar aquest fet, o bé es tracta d’un tret
estilístic propi. De fet, tant és, perquè la Missa en Mi bemoll Major de Joan Prenafeta és, segurament, una de les obres més importants del segle XVIII a
Catalunya. L’estil i el domini de la tècnica musical posats de manifest pel seu autor ens fan veure que, de fet, sí que hi havia compositors amb talent enmig d’un panorama tan desolat com és el del Classicisme musical català i la seva recuperació ha de fer pensar, sens dubte, en la necessitat de descobrir tot un patrimoni que encara resta amagat en molts arxius.