Cada dia al recorrer els carrers de la nostre poble, vila o ciutat podem trobar al nostre voltant nombrosos vestigis del passat. Només cal pensar en les antigues creus de terme, les ermites, les voltes i arcades de les cases, les seves façanes, els llindars de les portes, els finestrals i balcons, la disposició dels carrers i els camins, les muralles, les fonts, els cellers, la disposició dels carrers i els camins, les muralles, les fonts, els cellers, així com tot un seguit de testimonis que diàriament poden trobar-se al voltant de les nostres vides.

L'estudi de les diverses cases a través dels seus llindars és una dada fonamental per comprendre l'evolució urbanística del poble. Les inscripcions més antigues daten dels anys 1512 i 1589 a Cal Lladó (Plaça de l'Ajuntament núm. 4). Segueixen diverses cases del segle XVII amb un total de cinc. El gran desenvolupament urbanístic esdevé, però, al segle XVIII on almenys trenta-quatre cases porten algun dels anys d'aquest segle. En aquest període ja es troben cases fora de l'antic nucli amurallat, ja sigui les cases del raval de l'Albi, ja siguin cases vora l'ermita de Sant Sebastià a l'extrem de l'antiga bassa, vers la serralada. Al XIX trobem les cases que formaran l'actual carrer Major. Mentre que ja dins el nostre segle es completa la urbanització de l'actual Plaça de Sant Sebastià on es desseca la bassa.

S'ha dit que el Vilosell és un poble amb un cert aire medieval. Tal afirmació no és prou exacta, doncs la majoria de cases existents es realitzaren durant els segles XVIII i XIX, segons ens demostren insistenment els llindars de les cases. Cal dir que amb la Guerra de Successió, a partir de la qual celebrem els onze de setembre, el poble fou literalment arrassat i tingué que mantindre a l'exèrcit guanyador. Així es destruí l'antiga casa de la vila, amb tots els seus documents i privilegis. El rector d'aleshores Miquel Vila ens dóna testimoni d'aquesta incruenta repressió:

            "Certifico [...] com lo poble de Valusell partit de Lleyda y arquebisbat de Tarragona està impossibilitat pera poder pagar 270 lliures alregiment de Borgonya per lo atràs del any 1722 per no aver collit molts anys ha molt poc per falta de ayguas y axins està dit poble en suma miseria la qual forsa a molts de dit poble dexar las casas y anar divagant per lo mon demanant caritat y per amor de Déu y així mateix fem fe en dit poble ha pagat en bon compte per lo any 1722 al Regiment de Dragons de Sajònia 140 lliuras [...] y per a pagar dita quantitat los habitants de dit poble se han agut de vendre tots los grans han cullit en lo any 1723 [...].

En canvi el que sí podem afirmar és que fou construit sobre les runes d'un poble medieval que es construí sobre un turó, al voltant del seu castell i de la seva església, al mateix temps que s'envoltava d'una muralla. El creixement demogràfic del poble comportà que aquestes muralles fossin superades i de les quals tant sols en resta l'actual estructura dels carrers. Així el carrer del Raval, encara es coneix popularment com la muralla.

El nom de les cases té un clar origen popular que respon a diversos criteris. Enric Moreu Rey ens parla de noms, renoms i malnoms. A vegades responen a criteris geogràfics o de procedència com, entre d'altres, Cal Tarressà (el que ve de Tarrés), Cal Fulleda, Cal Foraster. Això es degut a la migració interior entre els diversos pobles dels voltants, moltes vegades fruit del casament de forasters amb pubilles del poble. En altres ocasions responen a noms i cognoms de persona com Cal Pedro, Cal Maria Rosa o Cal Micolau (aquest últim prové en realitat d'una determinada pronunciació del nom Nicolau). Cal dir que és poc freqüent que es conegui exclusivament per un sol nom de persona, sinó que és més habitual que aquest vagi acompanyat d'un altre nom o renom, per tal d'identificar la procedència d'aquella persona, D'aquesta forma era freqüent que mentre l'hereu conservava la casa principal, els fills segons s'establien en una altra casa de forma independent, però conservant part del nom de la casa gran. També trobem diminutius i augmentatius de nom de persona, pensem en Cal Perot (augmentatiu de Pere), Cal Josepet (diminutiu de Josep) o Cal Ritet (diminutiu de Rita). Un altre criteri de classificació es basa en oficis, avui desapareguts, però que ens porten a la memòria a que es dedicaren els nostres avis o els més remots avantpassats i fundadors de les cases. En aquest sentit trobem Cal Ballester, Cal Tarroner, Cal Pastisser, etc. També es habitual que els noms de les cases responguin a diversos criteris, basats amb fets relacionats amb les persones que van fundar les cases. Així Cal Picasso té el seu origen no en el famós pintor malagueny, sinó en el conegut general Juan Picasso González, jutge instructor dels fets de l'Annual, a les ordres del qual es va trobar el fundador de la casa i sergent de caballeria, Jaume Arbós i Balcells.

Els carrers són estrets i evocadors. Moltes cases han estat restaurades de cara a la segona residència i l'estiuegi, funció afavorida per la bellesa del paisatge de cara a la frondosa serra La Llena. El bon criteri de la gent que ha construit cases o bé que les ha restaurat ha permés fer un poble que ha estat qualificat per una guia turística com "el més bonic de les Garrigues que mereix ser declarat d'interès turístic."

El carrer major ha estat durant anys la principal artéria del poble, abarcant orginalment des de la plaça de l'Ajuntament fins gairebé el camí de l'Albi. Amb motiu de la celebració del centenari de la mort del bisbe Caixal, fill il·lustre de la vila, el carrer es va partir en dos. Així des de la plaça de l'Ajuntament fins a la seva intersecció amb el carrer Mitjavila, porta el nom del bisbe que abans hem esmentat, i el carrer major actual va des d'aquí fins al final. Per això paradoxalment el carrer major és avui tant sols una part de la principal via del poble.

El carrer de l'Arrabal el nom del qual hauria d'anar apostrofat o bé escriure's sense a i amb be baixa (Raval), és un dels carrers més llargs del poble, paral·lel als carrers Major i del Bisbe Caixal. Ja hem dit anteriorment que es coneix com la Muralla, nom que potser caldria recuperar i oficialitzar.

A la plaça de Santa Maria o de l'Església hi han diversos racons de gran bellesa i tranquil·litat que fan d'aquest entorn un lloc únic, propici per ser copsat per la paleta dels pintors i artistes. Al segle XVIII li deien la Plaça nova, això es degué a que llavors es va urbanitzar aquest espai a conseqüència de les reformes que es van fer a l’església: es va fer la nova baçana barroca i es va tancar la porta romànica.

La Plaça de Sant Sebastià és una de les places més grans de les diverses poblacions de Les Garrigues, potser tant sols la supera El Terall de Les Borges. És sens dubtes el principal lloc de reunió de la gent del poble. Allà està el Bar El Centre, propietat del municipi, i que per la seva gestió s'atorga en concessió. Aquest vell casal republicà que data dels any '30 és un lloc idoni per la trobada dels veïns.

Fa uns pocs anys s'ha inaugurat amb presència de diverses autoritats alguns carrers nous. Així, per exemple, el carrer del mestre Pascual, amb el qual es va voler retre homenatge a qui impartí classes en l'escola a diverses generacions de vilosellencs. També s'ha inaugurat l'asfaltat d'alguns carrers com el de la facina. Amb aquest acte es ve a oficialitzar la memòria popular que situa en aquest indret l'existència d'una vella destil×leria de vi on es produia alcohol i aguardent. La seva ubicació es situava al que avui es coneix com el magatzem de Cal Tarressà, a ran de l'antic camí de Vinaixa, darrera l'antiga abadia.