|
Informe de l'Oficina d'Onomàstica de l'IEC sobre l'etimologia científica de "El Vilosell"
|
 |
 |
 |
Qualificació usuari: / 0
|
|
|
|
“Les formes documentades més antigues del topònim el Vilosell són força unitàries i solament presenten una alternança remarcable en la terminació: Velosel (la més antiga: 1067, 1175, 1178, 1194), Velosell (1178, 1184), Velsello (1184), Velosello (1191) i Velosello (1225, 1236). Així el primer segment d’aquest nom propi de lloc apareix representant sistemàticament Vel(l)os-, mentre que el segment final presenta una major alternança –el, -ell, -ello, la qual, però, molt probablement remet a la representació del sufix d’origen llatí – ELLU> -ell.
Com assenyala Coromines, malgrat que la forma actual comença per Vil-, no sembla possible que aquest topònim tingui relació amb el llatí VILLA ‘vila’, perquè la i és llarga i no hauria donat la e (Vel-) que trobem sistemàticament en la documentació dels segles XI-XIII.
Encara que és difícil de determinar l’origen d’aquest primer segment del nom propi Velos-, com ja apunta Coromines, sembla plausible la provinença del llatí VILLOSUS ‘pelut, embardissat’ (en el sentit de ‘ple de bosquina’) que hauria donat vell-, amb dissimilació de la constant lateral palatal interior respecte de mateixa consonant final (VILLOSUS>Vellosell>Velosell). El canvi de timbre de la vocal inicial seria posterior (com demostraria la documentació) i, probablement, s’hauria de relacionar amb la influència dels nombrosos noms de lloc que comencen per Vil-.
Si bé no sabem del cert l’etimologia d’aquest nom propi de lloc, la documentació no ens permet pensar en un origen àrab, sobretot pel fet de la presència del sufix –ell, que ja hem assenyalat”.
El dictamen reprodueix com annex una fotocòpia de J. COROMINES: Onomasticon cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, vol. VIII (VI-Z), Ed. Curial, Barcelona, 1997, p. 66. En aquesta obra es reafirma que: “Sens dubte provinent d’un diminutiu de VILLÔSUS ‘pelut eriçat’, probt., en un sentit figurat com ‘embardissat, ple de bosquina’, molt d’acord amb la situació d’aquestes terres deixades ermes per la lluita, allí tan prolongada, amb els moros. Balari (l. c.) dóna molts testimonis d’un ús semblant de villosus en la nostra documentació en baix llatí, en suport d’explicació que patrocinava el sobrenom de Guifré el Pelós, fundador de la dinastia dels sobirans de Catalunya; tant se val que fos fantasiós per a Guifré, per al nom de lloc les seves dades i explicació són pertinents, i ell mateix ja indica que ho prova l’ús de Vilosel amb article. El parlat que fou més mossàrab que català en aquests paratges, explica per què VILL- no dóna Vell- sinó Vel- i després Vil- ajudant-hi la influència de molts noms de lloc en Vil- i Vila-.”
|
